Després d’anys arraconada com a sector econòmic, l’agricultura s’ha situat, en els darrers temps, en el centre del debat econòmic i social. No en va en l’espai rural i en el sector primari s’hi troben els tres grans reptes mundials del segle XXI: el repte alimentari, el repte mediambiental i el repte energètic. Per ta tant, qualsevol disfunció en aquests àmbits afecta i afectarà al conjunt del sector. El destí d’una part de la producció agrària cap a l’obtenció de biocombustible, les males collites de cereals en els grans països exportadors - degudes bàsicament a la sequera generalitzada que em patit -, i l’increment del consum alimentari mundial, són les causes principals que han provocat un encariment de les matèries primeres en el sector agroalimentari i han tornat a posar en valor la funció principal de l’agricultura, que no és altra que la de produir aliments, i que sense cap mena de dubte també ha qüestionat les principals decisions del marc agrari europeu i mundial, el que posa de manifest l’excepcionalitat d’aquesta nova conjuntura. Tant els consumidors com el conjunt de la societat reben missatges confusos. Per una banda, el que s’anomena la revisió mèdica de la PAC (Política Agrària Comunitària), sembla que el que pretén és desincentivar la producció amb mesures com la dissociació de les ajudes a la capacitat productiva, o les ajudes a la condicionalitat, i els organisme internacionals com la ONU o la FAO, reclamen un increment del a producció agrària que sigui capaç d’alimentar a la població mundial en l’horitzó dels propers vint o trenta anys. I és en aquest context que conceptes com sobirania alimentaria, agricultura familiar, agricultura multifuncional o agricultura productiva es contraposen al desabastiment alimentari, poder dominant de l’agroindústria i les multinacionals, o concentració excessiva en la gran distribució.L’agricultura catalana i espanyola ha de convertir la incertesa que genera tot moviment de canvi en una oportunitat, tant pel protagonisme econòmic que se li brinda, com pel marc polític en el que es produeix. Per això tant els governs a Catalunya com a Espanya aposten per un sector obert, dinàmic, competitiu i amb visió empresarial que generi aliments de valor diferencial basades en la qualitat, aliments sans, saludables, segurs, que donin resposta a les demandes del consumidors i que contribueixin a la sostenibilitat ambiental i al manteniment del territori, un sector que aposta clarament per l’autosuficiència i que sigui capaç de conviure amb diversos models productius adaptats a les diversitats del territori.El sector agrari és un sector estratègic per al país, poc depenent de subvencions europees de la PAC. El seu dinamisme li ha permès afrontar una reestructuració important, gràcies a productors i productores que adopten nous models professionals, que fan que la societat ens vegi d’una altra manera, menys ploramiques i més competitius, ens ofereix dosis necessàries d’autoestima i se’ns obren noves possibilitats de desenvolupament. És essencial que els sectors productors catalans assumim el protagonisme, reclamant ajudes a l’administració quan calgui, però també fent nostres les regles que imposa una societat globalitzada, molt competitiva en que el mercat mana. El sector agrari català ha d’adaptar-se i no lluitar contra les normes del mercat com si no existissin, hem de fer que els condicionants de la PAC, o el paper que necessàriament ha de jugar la distribució, siguin el més favorables possibles als nostres models productius i actuar en conseqüència, centrant els nostres esforços en la concentració de l’oferta, la participació de la producció en la cadena de comercialització, amb una major presència en mercats de valor afegit, diversificant la producció, participant en la creació de noves vies comercials, i com no en més formació i innovació. No hi ha prou amb produir bé, hem d’encarar el mercat, comercialitzant de forma competitiva, buscant els mercats més propers i propicis, i tractant d’eliminar al màxim les passes intermitges en la cadena de valor, amb una visió més empresarial de l’activitat agrària, capaç d’integrar i vertebrar la producció a la cadena alimentària. No fer-ho denotaria una manca de visió global del sector agrari i de sentit de la realitat.